Dr. Pedro i Pons

Agustí Pedro i Pons va néixer a Barcelona el 9 de maig de 1898, fill de Tomàs Pedro i Margarita Pons, taverners al carrer Claris. Va ser el menor de cinc germans i es va criar en un ambient on es respiraven aires artístics, sobretot al comerç dels seus pares, on va començar a gestar les seves aficions culturals (música, teatre i lectura).

La seva etapa d'escolaritat no va ser gaire brillant. No va tenir èxit en l'intent d’estudiar música a l’escola municipal. Amb un canvi d’escola es va centrar en l’estudi i va arribar a fer dos cursos de batxillerat en un any.
Després del curs d’ampliació universitària, va entrar al primer curs de la carrera de Medicina a la Universitat de Barcelona, on va arribar a tenir molt d'interès en l’assignatura d'anatomia; es va fer soci de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques i es va associar al Laboratori de Portaferrissa. A partir de llavors va arribar al punt que preferia els llibres i els casos pràctics a les lliçons magistrals i va començar a destacar en certes assignatures. El Dr. Francesc Ferrer Solervicens el va animar a assistir a cursos pràctics de clínica a les tardes dels estius.

En aquella etapa, A. Pedro i Pons va fer amistat amb Manuel Alonso Escuder i, aconsellat per aquest, va ingressar com a intern a l’Hospital de la Santa Creu. Primerament, com a voluntari, per la qual cosa es va canviar la matricula ordinària de la carrera per una matrícula lliure, per poder completar l'ensenyament pràctic en una institució, la Facultat de Medicina, que comptava amb grans metges amb vocació pedagògica. Com a voluntari, Agustí Pedro i Pons va començar a donar les seves primeres classes en cursos, seminaris i cursets a estudiants com un extra. L'objectiu era assolir una plaça com a metge a l’Hospital de la Santa Creu.

Es va presentar a unes oposicions el 1921 per a una plaça de director del servei de malalties de la infància del mateix hospital i en va quedar finalista però sense plaça. Va tenir un desencís tan gran de la primera oposició que va prendre la decisió d’obrir horitzons. Creia que podria fer unes bones oposicions i el 1925 va decidir presentar-se a les oposicions per a la càtedra de Patologia Mèdica de Madrid. Tot i això, encara no era doctor, per la qual cosa va confeccionar en quinze dies la seva tesi doctoral La enfermedad de Banti y los síndromes esplenohepàticos, qualificada d’excel·lent i que el va marcar científicament. Va opositar a Madrid amb una bona preparació clínica i de textos però deficient en el coneixement dels últims avenços. El seu debut va ser tot un èxit però no va obtenir cap vot.

Al cap de poc temps d’acabar les oposicions per Madrid, es van convocar unes noves oposicions per a una càtedra de Patologia M èdica a Barcelona posessioi s'hi va tornar a presentar. En aquest cas, va quedar deserta.
Després van sortir altres oposicions per a una càtedra a Cadis, en les quals el Dr. Pedro i Pons va obtenir un vot.

El 1927 va fer la seva quarta oposició per a una plaça de Barcelona, on va obtenir tres vots i la càtedra amb 28 anys. Va dirigir la Clínica Mèdica A des de l’any 1927 fins 1969, període que es va caracteritzar per la seva obertura als nous avenços mèdics, en els quals el doctor va comptar amb una gran quantitat de col·laboradors de primer nivell

Durant la Guerra Civil el Dr. A. Pedro i Pons, catalanista per tradició però que normalment havia mantingut una postura neutra i no orientada a cap tendència política, va anar esquivant el fet d'haver de pronunciar-se, per la qual cosa no va haver de marxar de Barcelona i, a diferència d’altres companys seus, va poder continuar amb les seves tasques. El 1937 va ser empresonat dues vegades per "poc addicte" a la República, fins que els doctors Vila-Seca i Trias i Pujol (que tenien bones relacions amb la República) van intervenir a favor seu.

Acabada la Guerra Civil, per poder continuar la seva tasca sense problemes, es va veure obligat a pronunciar-se a favor del règim franquista en una conferència militar en què presentava un article sobre la desnutrició a l’època de la República i la Guerra Civil. Això, juntament amb la postura crítica amb la Universitat Autònoma i el fet de ser escollit catedràtic abans de la República i que no s’hagués pronunciat anteriorment, va fer que es pogués quedar a la càtedra. Durant els anys del franquisme va continuar evitant, sempre que podia, els temes sociopolítics i actes d’aquest tipus, encara que discretament col·laborava en temes i actes catalanistes, sobretot culturals, clandestinament.

Abans de la guerra va ser nomenat president de l'Institut Mèdic Farmacèutic; el 1939, president de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Barcelona, que estava bastant malmesa i de la qual també calia reorganitzar i salvar la biblioteca. Això ho va fer fins al 1958, quan en va ser escollit president d’honor. L’any 1954 va ser escollit degà de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, càrrec que va exercir fins a l’any 1957. El 18 de març de 1969 va ser nomenat acadèmic electe de la Reial Acadèmia Nacional de Medicina.

Entre altres distincions i honors que va rebre, també destaquen la Gran Creu d’Alfons X el Savi, la Gran Creu de l'Ordre Civil de Sanitat, Chevalier de la Legion d’Honneur, la medalla de plata de la Diputació de Barcelona i doctor honoris causa per la Universitat de Tolousse.


Pel que fa a la tasca científica, cal remarcar aportacions en quasi tots els camps de la medicina interna, on destaquen treballs sobre la malaltia de Banti, la febre de Malta, les menorràgies de la pubertat, l'endocarditis lenta, la hipertensió portal, etc. Va impulsar i col·laborar constantment  amb els seus col·laboradors. A instàncies seves es va poder crear l’Escola d’Hematologia de la Universitat de Barcelona del Dr. Pere Farreras Valentí el 1967. La seva principal metodologia era la de correlacionar dades clíniques i hipòtesis teòriques amb dades de laboratori o de camp. Va dirigir 48 tesis doctorals.

L’any 1943, juntament amb el Dr. Ramon Sarró va fundar la revista “Medicina clínica”, que dirigeix fins 1971. Des del seu començament a més de publicar treballs d’autors catalans , ja es publiquen originals d’autors de diversos països europeus. Es continuada pels seus deixebles fins l’actualitat sent una de les més prestigioses revistes del l’estat.
També amb el Dr. P. Barceló en 1945 fundà la “Revista española de enfermedades reumáticas y osteoarticulares” impulsant així el nucli reumatològic de la Clínica Mèdica A.

Va assolir l'èxit amb la direcció de l'obra Tratado de patología y clínica médicas, en què van col·laborar més de trenta autors especialistes distingits. Va tenir un notable èxit editorial com a manual a l’Estat i a Amèrica Llatina i durant el període de 1950 a 1979 es va considerar de consulta obligatòria i referència en temes de malalties i consultes de medicina interna. Aquesta obra, composta per sis volums d'aproximadament més de 1000 pàgines, es va començar a editar els anys cinquanta per l’editorial Salvat. Es va anar reeditant i actualitzant constantment amb altres especialistes i novetats fins a la mort del doctor.

Durant l'etapa com a mestre, va ser amfitrió i col·laborador en l’organització de diversos congressos a Barcelona, dels quals se'n poden destacar dos d'internacionals i va col·laborar en conveni amb el Ministeri d’Assumptes Exteriors i convidat per altres països en diverses gires americanes fent cursets, impartint classes i participant en congressos i conferències cap a mitjan i finals dels anys seixanta, amb gran repercussió a l'Argentina, al Perú, a Colòmbia i als Estats Units d’Amèrica. Va esdevenir professor d’honor i membre d’honor de moltes entitats mèdiques d’aquests països.

A finals dels anys seixanta, com a preludi de la jubilació va crear i presidir la societat Instituciones Médicas SA, juntament amb altres doctors, amics i col·laboradors habituals. Aquesta societat tenia com a objectiu la construcció i creació d’un hospital avantguardista a Barcelona, amb capital privat, proposta que no va acabar de prosperar per manca dels permisos municipals i denegació. Agustí Pedro i Pons també va destacar en la seva vida com a gran accionista en moltes empreses i en la borsa, per la qual cosa va poder reunir una bona fortuna personal.

El 1969 li va arribar la notificació de jubilació de la càtedra i va aconseguir la plaça de director de l'Hospital Francisco Franco (Vall Hebron) on va dirigir i continuar la tasca que feia habitualment a la càtedra de docència: visita als malalts i investigació amb alguns col·laboradors que el van seguir. Això va acabar sent una solució o una derivació del projecte que volia fer amb la societat Instituciones Médicas SA, ja que l’hospital era relativament nou. Hi va col·laborar fins a la fi dels seus dies.

El Dr. A. Pedro i Pons també va adquirir fama en el terreny de les seves aficions de la infantesa, com ara la música, el teatre, la literatura i el col·leccionisme. Al Dr. A. Pedro i Pons li atreia la música clàssica, les sarsueles i la música popular. Entenia força de literatura, teatre, cinema i pintura i va ser col·leccionista d’obres. Va fer de mecenes de l’edició de la Història del teatre català, va col·laborar molt activament i a través de suport financer en la salvació del Teatre Romea de Barcelona. Durant molts anys va formar part del patronat d'aquest teatre, va fer amistat amb molts actors i personatges destacats del teatre i la música, els quals van visitar la Clínica Mèdica A en algunes ocasions. Viatjava habitualment a París per visitar la ciutat, els teatres, les exposicions, els museus, els cabarets i, sobretot, antiquaris.

Respecte als llibres, va desenvolupar una gran passió i va acabar reunint una excel·lent biblioteca personal amb llibres antics, revistes, diaris i arxius d’edicions limitades o originals de gran valor, comprats a antiquaris, llibreters, etc., per la qual cosa es va crear una gran fama en aquest terreny com a col·leccionista.

El Dr. A. Pedro i Pons va morir el 17 de març de 1971 a la seva finca de Vallvidrera a causa d’un infart de miocardi a l’edat de 72 anys.

En el testament va deixar com a hereva de gran part de la seva fortuna la fundació Agustí Pedro i Pons, la casa de Vallvidrera a la Universitat de Barcelona, els llibres mèdics a l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears i la seva Biblioteca personal (composta de més de 3.000 llibres no mèdics) a la Biblioteca de Catalunya en forma de col·lecció i conjunt.


Imprimeix   Correu electrònic